Al 1996, la Directiva de Defensa Nacional (DDN) 1/96, per primera vegada en un document oficial estableix les prioritats de l’exèrcit per als propers quatre anys. Aquest document preveu que s’ensenyi a les escoles el paper dels exèrcits i els detalls de les polítiques de defensa.
A l’any 2000, la DDN, defineix com un objetiu prioritari la promoció d’una Cultura de la Defensa, la sensibilització a favor del paper de l’exèrcit
…serà necessari fiançar la sintonia entre la societat i els seus exèrcits sobre la base d’un millor coneixement de la realitat militar i de les necessitats i responsabilitats d’Espanya pel que afecta la seva seguretat.” (preàmbul de la DDN 1/96)
I continua amb l’article 3): “aconseguir un major suport social al dispositiu de defensa”, un objectiu que s’ha d’aconseguir mitjançant les accions següents: “Es promourà, a través del sistema educatiu general, un coneixement suficient de la organització i política de la defensa i de la funció dels exèrcits per fomentar així el compromís dels espanyols amb les exigències de la nostra seguretat i defensa”
Com a consequencia de la DDN’s podem veure una “col·lecció” de manifestacions bel·licistes i militaristes instal·lades dins la cultura i la societat de forma “normal, innòcua i inevitable” dins de la nostra democracia plural:
* Salóns: Estudia,
Nàutic,
Infància,
Festa del cel
*Visita de militars als centres de secundària per explicar en que consisteix tenir com a professió ser soldat; junt amb jornades de portes obertes a les casernes militars
* Enviament de llibres, calendaris, material gràfic i visual de tasques militars i del exèrcit (medi ambient, disatres humanitaris, forçes de pau)
El paper de l’exèrcit en tasques humanitàries, no fa visibles la perpetuació de valors basats en la disciplina jeràrquica, en el valor i la utilització de la força i de les armes. Els educadores i educadors no volen restar impassibles davant d’aquesta utilització dels espais públics i educatius on es trasmiteixin aquests valors i el que representen.
El militarisme no dóna resposta a seguretats necesaries per la societat com l’ecològica, de població, de treball, alimentària, econòmica, migratòria, sanitària, sinó que provoquen més inseguretat militar.